Diumenge passat, com cada any, el Centre Excursionista Llorençà va preparar l’habitual sortida a la neu. Aquest cop, vàrem anar a trepitjar neu i muntanyes franceses. Concretament, Porté Puymorens; un lloc molt ben preparat i amb forces pistes de diferents nivells de dificultat per esquiar segons l’experiència.
L’autocar va deixar tothom a peu de pistes i de forma automàtica i sense fer cap explicació (perquè dedueixo que ja forma part de la rutina anual) es van fer dos grups; el dels infants que es quedaven amb els pares i mares a peu de pista i la resta del grup que volíem trepitjar neu amb raquetes i grampons tot fent camí per pujar al pic de La Mina (2,680m).
De bon matí feia un dia fantàstic. Un sol esplèndid que ens va acompanyar i acaronar tot el dia; algú va tornar ben vermell perquè no es va posar crema solar a la cara, oi, José Carlos?
Els més petits baixaven en trineu, jugaven amb la neu i varen fer un iglú! Mireu quina construcció més meravellosa.
Què bonic és veure a les famílies en un ambient distés, agradable i col·laborant entre elles tot planificant un projecte amb il·lusió.
Recordeu l’any passat la sortida de la neu? L’autocar no va poder arribar a Sant Llorenç perquè hi havia massa neu a la carretera i els van obligar a fer nit a l’entrada del Túnel del Cadí.
Doncs bé, aquest any també hem tingut algun problema. Per uns minuts vàrem pensar que es repetia la mateixa pel·lícula de l’any passat quan el conductor, només sortir de les pistes per tornar a casa, ens va dir que hi havia problemes amb el calderí del sistema de frens del vehicle. NO ENS HO PODÍEM CREURE! Entre expressions d’incredulitat, somriures i algun ensurt, vàrem escoltar: L’any que ve, no vinc. (La Cristina, tot fent broma)
Aquí veieu la fotografia de l’espera en el mateix servei on l’any passat van acabar les existències alimentàries. Varem esperar mitja hora perquè l’autocar reposés el sistema de frens i després vàrem poder continuar, però molt lentament. 5 hores i mitja de camí de retorn. Ai, mare!
Fent valoracions globals; un dia fantàstic! i…. fins l’any que ve, segur, perquè a nosaltres no ens espantes les dificultats!
No podem deixar de ser agraïts i aprofito aquest escrit per donar les gràcies. Primer al CEL, per organitzar tantes sortides per uns i altres del poble. Gràcies a l’Adolf, el conductor de l’autocar que va saber encaixar la situació i molt hàbilment es va empassar tot solet l’angoixa de conduir l’autocar amb un problema amb el sistema de frenada; ell patia per tots nosaltres.
Aprofito també per donar les gràcies personalment al grupet de cinc persones amb les quals vaig tenir l’alegria de fer cim; Narcís, Marga, Manel, August i David. Perquè quan començava a tirar la tovallola i renunciava a fer el cim, em van esperar i van saber animar-me per continuar pujant i arribar a La Mina. És el que té aquest grup, empatia, ajuda, generositat,… El que és d’un és per a tots! Magnífic!